Reflexions

Versió escrita de la intervenció del. Dr. Emili Boix a l’acte de commemoració del 27 de març

Estimats amics,

Lamento que no hagi pogut venir, per malaltia, Francesc Vallverdú, personalitat clau en la sociolingüística catalana. Per sort ens pot acompanyar avui Joaquim Torres. Tant l’un com l’altre són pares fundadors de la tradició sociolingüística als nostres països i cal agrair-los-ho. M’atreviré a fer algunes consideracions, probablement poc cofoistes, sobre els futurs de la sociolingüística als nostres països.

M’atreviré a fer algunes consideracions, probablement poc cofoistes, sobre els futurs de la sociolingüística als nostres països.

Si volem ser realistes, hem de millorar la nostra anàlisi sobre qui mou el món. Hem de començar constatant que el nostre país, en el nostre planeta globalitzat i sistèmic, és marginal, sovint irrellevant i tot. Vivim en un món on es contracten milers i milers d’operacions de borsa en dècimes de segon. Vivim en un món on amb prou feines existeixen fronteres nacionals o estatals: el que hi ha són xarxes amb els seus implacables agents, nodes i fluxos de poder, que certament mantenen el seu color nacional o nacionalista.

En aquest planeta els nord-americans i i britànics porten la veu cantant i nosaltres hi pintem ben poca cosa. Entre els 100 principals pensadors globals de la revista Foreign Policy, no hi apareix cap català. Entre les primeres 100 universitats del món, no hi apareix cap de catalana. No ha d’estranyar, per tant, que la nostra sociolingüística també és trobi als marges, sigui marginal, massa sovint també irrellevant.

Tres exemples més d’aquests domini anglosaxó.

En primer lloc, fa poc, com a director de Treballs de Sociolingüística Catalana, rebia un correu electrònic que em comunicava que la nostra revista anual no podia pujar en la seva classificació en un rànquing, perquè no tenia prou impacte i em suggerien que la publiquéssim en anglès.

En segon lloc fa poc llegia a “Per què la traducció importa?” d’Edith Grossman (Barcelona:Katz, 2011. Or. anglès 2010) que als EUA sols un 2% o com a màxim 3% de les obres publicades són traduccions a l’anglès, mentre que als estats de l’ Europa Occidental ho són entre un 25 i un 40%.

En tercer lloc, a la meva universitat (la UB), el coneixement de l’anglès és un capital de primer nivell i les altres llengües estrangeres compten ben poc, a tot estirar com a caprici d’un professor poc calculador. En una avaluació interna recent del professorat, se’ns comptava com un mèrit l’aprenentatge de llengües estrangeres que puguin servir per a la docència. Com que pràcticament l’única llengua estrangera usada per a la docència és l’anglès, l’estudi d’altres llengües com l’alemany o el francès, que jo intento aprendre, no és reconegut gens ni mica, encara que el món intel.lectual germànic o francòfon és, no cal dir-ho de primer nivell. Bona manera doncs d’encoratjar el multilingüisme!

I podríem, i podrien els qui m’escolten, adduir molts altres exemples en la mateixa línia.

Ens trobem doncs en una situació en què el món en anglès es pot permetre viure amb impermeable, ens trobem en un món acadèmic on hem passat del “publish or perish” (publicar o morir) al “publish in English or perish”(publicar en anglès o morir).

Per acabar-ho d’adobar les darreres generacions d’alumnes sols volen lectures en anglès: res de francès, italià o gallec-portuguès. Aquesta interposició de l’anglès té elements positius (ningú negarà que facilita l’intercanvi ràpid de coneixements i d’inversions en borsa especulativa o en la medicina de punta) però és excessiva si és unilateral i redueix la diversitat cultural de l’espècie.

Davant d’aquest panorama, què podem fer, com a sociolingüistes catalans, en aquests circuits econòmics i educatius globals en què som protagonistes de segona fila?
En primer lloc, no podem permetre’ns recloure’ns en el provincianisme, en l’autisme, en l’autarquia, en el bunquerisme dels qui vomiten en veure que es pot ser raonablement feliç, civil i digne treballant, innovant, creant, construint un món millor de com l’hem trobat. Jo sóc dels qui creuen,com deia Màxim Gorki, que és “bo treballar amb aquella alegria que només supera en dolçor l’abraçada d’una dona” ( i perdonin-me el biaix masculí de la citació).

La nostra tradició en sociolingüística, que ha descrit molt bé Joaquim Torres, la seguim? L’abandonem? La perfeccionem? I sobretot, com la perfeccionem?
Fa també quaranta anys en el seu volum La llengua del poble. Una mesura de catalanitat. Estudi de sociologia lingüística i cultural (Nova Terra 1975), escrit el 1974, poc temps abans de la mort del Caudillo, l’enyorat Modest Reixach valorava de la manera següent la sociolingüística catalana d’aleshores, que mancada de mitjans, no podia ésser res més que assagística i elucubrativa:

1. (1) El descobriment i l´entusiasme pel poder explicatiu que una sociologia de la llengua ben feta pot tenir per a les societats de llengua catalana: “ La sociologia ha descobert que l´estudi de la llengua i dels seus usos es revela ple d´interès per al coneixement dels grups i de les societats”(p.13)
2. (2) L´afany per una sociologia de la llengua rigorosa. “A nivell empíric, fora d´uns comptats casos, l´aportació catalana a la sociolingüística ha estat dispersa, esporàdica i anàrquica. També d´escàs rigor científic i, sobretot, metodològic. Almenys des de l´angle de la sociologia” (p.14)
3. (3) L´afirmació de la pervivència social irrebatible de la catalanitat davant d´una llengua castellana sobreposada, forastera, sobrevinguda (p.290).El català, a la seva Osona natal, era “la llengua en la qual [el poble] s´expressa (s’expressava) amb la més gran espontaneïtat, en la qual sap enrabiar-se, plorar, riure, resar i estimar amb més naturalitat”(p.290). Ara,d’aquest ús en diríem, seguint la línia de Kathryn Woolard, autenticitat..
4. (4) Manteniment de límits etnolingüístics en funció de la llengua habitual. “Aquesta integració lingüístico-cultural, inconscient sovint, però viva i operant, és la que ha originat la designació dels immigrats no integrats lingüísticament com a “castellans”. Hi ha dues categories de persones: catalans i castellans. Els primers són els qui parlen català, sense cap més referència al lloc o comarca d´origen. Els segons són els qui s´expressen en castellà sigui quina sigui la regió o província d´on provinguin”(p.288)
5. (5) Les dificultats de la (re)catalanització en els àmbits econòmics. “Per què la llengua catalana, escrita, públicament i privada, és tan reduïda en tot allò que fa referència a la producció i distribució de béns i de serveis¿ ¿Per què l´economia s´ha plegat tan dòcilment a la superestructura i a la “contradicció” [castellanitzades] fins al punt de constituir-ne el bastió més sòlid d´ordre privat¿ ¿És que les exigències del poder han estat més rígides en aquests camps o tal vegada és que el diner no té llengua, ni pàtria, ni terra, ni cultura”(p.294)

Ha plogut molt d’ençà que Reixach feia aquest diagnòstic. I, crec, hem millorat col.lectivament. Des de la recuperació de la democràcia ( una democràcia vigilada, que no ens deixa ser sobirans), la sociolingüística s’ha pogut institucionalitzar tant a algunes universitats, com a parts de l’administració pública. Com ha descrit Joaquim Torres la nostra tradició ha estat la d’una disciplina amb els trets següents:

1. (1) Una disciplina implicada que vol conèixer i entendre la realitat sociolingüística del país però alhora que vol incidir-hi per assegurar un futur, per a normalitzar la llengua catalana. Aquesta doble voluntat ( investigar i alhora intervenir) fa que molt sovint hàgim de rellegir les pàgines clàssiques de El polític i el científic del gran Max Weber, quan propugnava una separació radical entre els dos àmbits.
2. (2) En segon lloc una disciplina tant acadèmica, universitària com no universitària. Aquesta barreja és saludable i positiva. Hem comptat amb membres de l’associació que treballen als CPNL i alhora amb universitaris. De fet si repassem qui ha estat president de l’associació trobem una alternança entre universitaris i no universitaris, que recorda l’alternança en la presidència del Parlament Europeu, entre conservadors i socialdemòcrates: Badia: universitari/Vallverdú no universitari/Boix universitari/Torres no universitari/ i Pujolar, universitari.
3. (3) En tercer lloc una disciplina molt eclèctica, amb un abast teòric i metodològic molt ample i obert. Si examinem l’índex del volum 21 de la nostra revista, Treballs de Sociolingüística Catalana, dedicat a fer un balanç i a presentar els reptes de futur de la sociolingüística,observem una immensa varietat de perspectives. N’anomeno les principals: l’economia de la llengua, la pragmàtica i l’anàlisi del discurs, l’antropologia lingüística, la ciència política, l’ecologia lingüística, la comunicació, la planificació lingüística, la transmissió lingüística intergeneracional, la història social de la llengua, el dret lingüístic, la prospectiva, la psicologia social, la psicologia social, la demolingüística, la sociolingüística educativa, sense oblidar el variacionisme, que meresqué tot un volum monogràfic poc temps després.
4. Cap on podríem i voldríem anar?

La SOCS hauria de ser un terreny d’elaboració d’idees per a la tasca necessària de difusió, manteniment i difusió de la llengua catalana. Com diuen en alemany, ens cal un Spielraum, un espai de joc intel.lectual, un espai de debat, sense les pressions de la política governamental o acadèmica, sense les seves inevitables servituds i misèries…
La SOCS hauria de mantenir el seu eclecticisme, saludable i necessari, ben lluny dels Fachidiot,com anomenen en alemany als idiotes que sols són especialistes fatxendosos en una minúscula parcel·la de la immensitat de coneixements del món.

La nostra sociolingüística hauria de continuar amatent a conèixer i entendre la diversitat dels nostres països de llengua catalana,però alhora ha de dialogar i aprendre de tu a tu, amb altres tradicions sociolingüístiques. Hem de ser presents en els principals congressos de sociolingüística i hem d’aconseguir publicar en les principals revistes del gremi, on manen,com no podria ser d’una altra manera, els angloamericans. Però alhora hem de continuar sent un punt de referència per a les sociolingüístiques perifèriques,que ens segueixen i observen, perquè potser no som cua de peix però sí som cap d’arengada. Per a bascos, gallecs, occitans, bretons, corsos, sards, friülians o gal.lesos, l’experiència sociolingüística dels països de llengua catalana és un referent.
La sociolingüística catalana ha de continuar aportant idees i debats a les xarxes internacionals, com ja ha fet i ha de continuar fent millor: la Declaració Universal de Drets Lingüístics, el projecte Linguamón, frustrat per la crisi, i la proposta de concebre i estudiar el català com a comunitat de llengües mitjanes, en són bons exemples.

Aquesta participació en els debats internacionals té un component,val la pena n’oblidar-ho, d’autodefensa. Nosaltres hem d’explicar la nostra realitat sociolingüística a l’exterior,que costa molt de difondre, perquè se’ns confon amb minories esquifides, a punt de l’extinció, o amb nacionalismes estrafolaris. Val a dir que aquests coneixements han millorat. Fa uns deu anys vaig revisar la informació sociolingüística de gairebé cinquanta guies turístiques de Catalunya i la qualitat en la majoria de casos era molt alta

La sociolingüística catalana no ha de ser colonial sinó multipolar. No basar-se exclusivament en el que diuen els nordamericans i anglesos sinó aprendre i intercanviar experiències amb moltes més tradicions, tant perifèriques com no: francesa, occitana italiana, alemanya, eslava,etc Es ridícul o provincial o digne de babaus veure com es descobreix les obres, per exemple, de Pierre Bourdieu o de Michael Bachtin sols després que els nord-americans les hagin descobert.

La sociolingüística catalana ha de ser sobretot europea, perquè, agradi o no, Europa és el nostre primer àmbit de pertinença. El primer objectiu és prioritzar els problemes lingüístics compartits i amb més gran impacte social que podrien ser tractats de manera transversal, comparativa i finalment integral. Se’n podria destacar dos aspectes, sense cap intenció d’ésser exhaustiu

(1) Les competències, els usos,i sobretot les ideologies lingüístiques
(2) La formació europea en sociolingüística.

Tenim una llarga tradició en demolingüística, que ens permet conèixer les competèncie i els usos lingüístics declarats. Ens manquen, però, estudis sobre les competències, els usos i lles ideologies. I aquí la tradició etnogràfica ajudarà. És possible descriure el paper que juguen els capitals lingüístics (emprant el vocabulari de Pièrre Bourdieu) en els mecanismes socials d’exclusió i de discriminació.Les tradicions de l’anàlisi del discurs, de la pragmàtica i el que s’anomena etnografia de la comunicació aporten eines per a comprendre com es concreten aquestes discriminacions es concreten lingüísticamente en varietats, en accents i en llengües no oficlals o no legítimes.Els camps socials més apropiats,per exemple, per a aplicar aquesta perspectiva són els llocs institucionals on hom decideix sobre l’accés dels ciutadans a serveis o posicions socials ( els gatekeepìng encounters,com els anomenen en anglès). La comunicació en les atencions mèdiques (des de de l’obstetrícia fins a la gerontologia) i i en els processos jurídics, la claredat dels missatges de les administracions i de les empreses envers els els ciutadans i els consumidors, la riquesa plurilingüe de les informacions a les poblacions mòbils, són alguns exemples paradigmàtics de situacions on les competències, els usos i les ideologies lingüístics tenen uns efectes evidents en la qualitat de la vida quotidiana. En aquests camps socials els sociolingüistes haurien de ser una mena de mediadors, treballant amb la gent i amb altres investigadors en ciències socials. Els sociolingüistes fins i tot poden auscultar de tal manera la societat que poden conèixer millor cap on va. El treball dels sociolingüistes permet revelar falles ideològiques per tal d’evitar terratrèmols.

La xenofòbia, el sentiment d’amenaça i de por envers l’altre s’exarceba sovint per raons lingüístiques. Per això és necessari tant conèixer les ideologies lingüístiques de la població com perfeccionar les ideologies lingüístiques dels qui treballem per i amb la llengua. No cal ja esmentar ( perquè són prou conegudes i per simple menyspreu i disgust) les ideologies lingüístiques intolerants i homogeneïstes de molts dirigents i ciutadans espanyola. Cal també podar i esporgar les ideologies lingüístiques dels sectors ( dels meus sectors) catalanistes. Encara caldrà deconstruir els mites homogeneistes, els mites d’unitat westafaliana com si a cada estat hagués de correspondre necessàriament una sola llengua. Cal també, per exemple, conèixer les ideologies tant dels neoparlants ( els qui han adoptat el català) com dels qui, per molts motius diversos, són impermeables a la llengua i cultura del país
I permetin-me acabar amb dues consideracions més sobre el paper dels sociolingüistes..
L’u de desembre darrer, el meu diari favorit, el diari Ara, publicava un reportatge sobre “Com volem ser?” i en cada camp social destacava quin país ens podia fer de model per a Catalunya: en promoció cultural França, en esports, justícia i política fiscal els Països Baixos, en turisme Suïssa, en model educatiu i en política exterior, Finlàndia, en model industrial, sanitari i polític, Alemanya, en immigració Canadà, etc,etc. En llengua el model era…. Catalunya.

Catalunya no té doncs cap model de política lingüística. Certament en el passat ens vam emmirallar en les experiències del Québec (les propostes d’immersió lingüística o d’estudiar el paisatge lingüístic vénen d’allà).Però ara no disposem de cap model que se’ns ajusti, com un guant a la mà. Els sociolingüistes dels països de llengua catalana, si saben aprofitar la sinergia de la seva diversitat, poden ajudar decididament a construir un model democràtic i imaginatiu de política lingüística. La SOCS, desitgem que en els propers quaranta anys, continuï jugant aquest paper clau. Que així sigui.

El problema sempre és el mateix: no fer gaire tard, preveure els conflictes interculturals, que sovint tenen un component lingüístic. Una vegada obertes les ferides són molt de mal tancar i els costos de recompondre els teixits esquinçats són molt grans. Els esforços de milers d’hores en serveis lingüístics i en serveis socials poden perdre’s en poca estona per polítiques maldestres, matusseres o directament contraproduents. La recerca sociolingüística europea pot ajudar en aquesta tasca de previsió. Els sociolingüistes del sudoest europeu, els de la nostra Mediterrània catalana hi podem i hi volem contribuir des de la nostra tradició de quaranta anys, dialogant sempre amb altres sociolingüístiques però sempre tenint presents els problemes nostres.
Podem estar satisfets de la nostra tradició com a GCS, ASOLC, SOCS. Podem, n’estic convençut si sabem organitzar bé el nostre Spielraum de freakis sociolingüístics, deixar de ser marginals i contribuir una mica a fer més habitable i humana les nostres societats, des de Salses a Guardamar i des d’es Castell fins a Fraga..